ACTITUDS ROGERIANES

Pràctica VII

INTRODUCCIÓ

Carl Ransom Rogers

Carl Ransom Rogers (1902 - 1987) juntament amb Abraham Maslow van formar la psicologia humanista, un corrent en contraposició a les ideologies psicològiques anteriors: el Conductisme i la Psicoanàlisi i van criticar alguns sistemes educatius.

Rogers va ser un dels autors més citats en articles científics juntament amb Albert Ellis per ser el primer que va enregistrar en vídeo les seves psicoteràpies per tal de fer-ne un estudi científic cosa que va permetre un gran avenç en el tipus de relació adequada que s'ha d'establir entre terapeuta - client i la metodologia que s'ha d'aplicar; va desenvolupar teories sobre l'autoestima i les relacions personals (de parella, amistat...) i tènciques d'escolta activa, creixement personal, etc.

La seva teràpia (també en altres psicòlegs humanistes) era pionera per establir unes bases de teràpia centrada en el client o teràpia no directiva, és a dir, el client com a únic protagonista de la seva vida i l'excepcional per a conduir la seva pròpia psicoteràpia, descobrir quines són les seves mancances i les corresponents solucions i la figura del psicòleg com a "guia" i punt de suport. Les seves teories engloben les interaccions entre terapeuta i client interaccions aplicades a totes les relacions humanes. La teràpia rogeriana contrasta amb les perspectives psicològiques freudianes pel seu ús preferent de l'empatia per a aconseguir el procés de comunicació entre client i terapeuta o, per extensió, entre tots els éssers humans. Aquesta visió s'ha aplicat a molts àmbit educatius i d'ensenyament basats en l'estudiant.

Segons Rogers, cal que el psicòleg compleixi 3 actituds bàsiques amb el client (Àctituds Bàsiques Rogerianes):

- Acceptació incondicional: com és el client i acceptar-lo com a tal. Per exemple, una persona que no se senti acceptada ni compresa no voldrà participar activament en res, per tant, se li ha de donar un entorn psicològic còmode.

- Comprensió empàtica: indispensable posar-se en la pell de l'altre, comprendre els seus sentiments i desitjos.

- Autenticitat, coherència: creure i acceptar que allò que el client pensa, sent i fa és coherent.

Segons Rogers, si es compleixen aquests 3 requisits, el creixement personal i professional de la persona serà favorable, així doncs, li permetrà aconseguir autorealitzar-se.

La seva teoria de la personalitat, i lligat amb la pràctica que correspon a aquesta entrada, se centren el l'experiència que va reben el nen i la susceptibilitat que té a l'hora d'adquirir nous hàbits, coneixement i competències. Aquesta teoria es fonamenta de 3 punt:

1) Característiques del nen. El nen percep la seva experiència com una realitat; posseeix una tendència innata per actualitzar les potencialitats del seu organisme; interactua amb la seva realitat en funció de la tendència actualitzada anterior; en la seva interacció amb la realitat, l'infant es comporta com una totalitat organitzada; s'inicia un procés de valoració de l'organisme en el què el nen valora l'experiència a partir de la tendència actualitzada.

2) El desenvolupament i jo. Com a conseqüència de la tendència a la diferenciació i com a conseqüència de la interacció entre l'organisme i el medi.

3) La necessitat de consideració positiva a mesura que s'exterioritza la consciència del jo. L'infant desenvolupa una necessitat de consideració positiva, per tant, la necessitat de satisfacció s'aconsegueix per mitjà de les inferències obtingudes a partir del camp de l'experiència; es relaciona amb un ampli ventall d'experiències i aquesta necessitat és recíproca ja que quan el nen s'adona que aporta aquesta consideració positiva a un altre nen, ell també obté aquesta satisfacció.

PRÀCTICA

Aquesta pràctica consta de la reflexió sobre el reportatge Pensant en els altres, realitzat per el programa 60 minuts de la cadena televisiva catalana TV3. 

REFLEXIÓ

Quin és el camí per trobar el secret de la pedra filosofal? Quina és la clau de volta que pot obrir les portes de la felicitat? On és el canal que porta de manera irrefutable al objectiu per el qual durant segles els filòsofs han dedicat anys de reflexió?

L’home i la seva existència han estat, des de l’inici dels temps, en conflicte entre la seva individualitat i la seva necessitat grupal. En la seva individualitat ha recaigut la responsabilitat del manteniment del seu llinatge, en el grup ha posat l’esperança de la perdurabilitat de l’espècie.

Amb tot, les circumstàncies ambientals han fomentat una tendència que durant els últims mil·lennis han donat les pautes que varen donar lloc a la teoria de l’evolució de les espècies que va formular Darwin desprès del seu viatge: la humanitat. I què és el que fa humà a l'home? La seva capacitat d’empatitzar amb els sentiments dels altres de manera totalment racional  i premeditada per aconseguir sentir-se part d’alguna cosa més gran, un grup, una tribu, un poble, una nació, una espècie.

La gran quantitat d’energia que ha dedicat l’home per dominar el seu entorn i per poder sobreviure ha anat en detriment del seu coneixement interior i del estudi dels seus sentiments que no són més que l’inici de la reacció que ens fa actuar com actuem.

És molt més òptim sobreviure i perdurar com un grup que no pas únicament com a individu. És aquí on hem de començar a deixar de pensar en sobreviure i començar a  parlar de viure.

No tenim prou experiència en l’esforç que suposa pensar en nosaltres mateixos, ja que sempre hem estat pendents del què passa més que no pas del què ens passa, tot i així, aprofitant la inèrcia acumulada durant mil·lennis en l’art d’observar l’entorn i dels que ens envolten podem EMPATITZAR, és a dir, viure el sentiment dels altres i mitjançant aquesta comunió arribar a saber perquè ens sentim com ens sentim i així poder alliberar les nostres pròpies angoixes i frustracions i diluir-les dins el si del grup aprofitant-nos al mateix temps de la seva empatia.

"Sovint el professor diu que anem a l'escola per ser feliços."