La generació Ni-Ni

Un tema polèmic

Ni treballar ni estudiar s’ha convertit en els últims anys un tema de debat entorn els joves d’aquesta última fornada; una generació al cim de la cúspide econòmica que ha decidit trencar amb la costum espanyola del “treballar per sobreviure” al “viure per no fer res”.

Sóc una noia de divuit anys, catalana, frustrada per els que comparteixen les mateixes característiques que jo com és el fet de provenir d’una família de classe mitja, treballadora, vivint en una casa de lloguer o amb una hipoteca, amb esforços per arribar a finals de mes però podent-me permetre sortir els caps de setmana però que la única diferència entre ells i jo és que jo he decidit treballar i estudiar i ells no. I doncs, quins són els orígens i conseqüències que comporta aquesta diferència?

No m’agradaria rebre mal interpretacions d’aquest escrit, perquè senzillament ho faig en base al que veig i penso.

Des que era un mamelló els meus pares van saber inculcar-me uns principis per tal de poder esdevenir, en un futur, una ciutadana independent, responsable i que podés valer-me per mi mateixa. A partir d’aquests, he anat modelant els meus interessos i el que volia ser quan fos gran. Tot això m’ha portat a treballar estius, caps de setmana i algun dia laborable per poder satisfer els meus luxes a mesura que m’he anat fent responsable i conscient que per a ells jo començava a ser un gran pes econòmic.

La meva opinió és que tots aquells que en algun moment han perdut de vista el que un dia van ser els seus principis ara són els anomenats “ni-ni”.

No tinc coneixement del que cada família fa i diu a casa seva però una cosa la tinc molt clara i és que jo com a estudiant universitària i treballadora no vull fregar els plats bruts dels que no ho són, no vull que el govern intenti solucionar aquests problema contribuint econòmicament en oferir-los formació i feina quan ni jo, que m’he estat esforçant per ser on sóc, no en tinc ni una de digna. És evident que hi ha un problema, i no sóc ningú per criticar-los ja que jo també hagués pogut ser una d’ells, però les maneres i les solucions que s’estan portant a terme trobo que no són les adequades.

Si estigués parlant de nois i noies que tenen problemes econòmics familiars greus la cosa canviaria radicalment però no és així. Surten tan o més del que surto jo, es poden permetre tot el que la butxaca dels pares els ho permet i és per aquest senzill motiu que la solució no és criticar l’ensenyament que reben en una escola o institut (sempre parlant en aquest cas), ni les drogues, ni l’escassa feina sinó l’educació, que em dóna la sensació que s’ha perdut. No deixem en mans d’un altre el que hem de fer nosaltres mateixos.

La cultura s’ha de tenir en compte. No hem d’oblidar el fet de ser d’on som i hem d’intentar solucionar els problemes que tenim en base a aquesta premissa i no reflectir-nos en societats amb les quals no tenim res en comú.