La generació Ni-Ni

Un tema polèmic

Ni treballar ni estudiar s’ha convertit en els últims anys un tema de debat entorn els joves d’aquesta última fornada; una generació al cim de la cúspide econòmica que ha decidit trencar amb la costum espanyola del “treballar per sobreviure” al “viure per no fer res”.

Sóc una noia de divuit anys, catalana, frustrada per els que comparteixen les mateixes característiques que jo com és el fet de provenir d’una família de classe mitja, treballadora, vivint en una casa de lloguer o amb una hipoteca, amb esforços per arribar a finals de mes però podent-me permetre sortir els caps de setmana però que la única diferència entre ells i jo és que jo he decidit treballar i estudiar i ells no. I doncs, quins són els orígens i conseqüències que comporta aquesta diferència?

No m’agradaria rebre mal interpretacions d’aquest escrit, perquè senzillament ho faig en base al que veig i penso.

Des que era un mamelló els meus pares van saber inculcar-me uns principis per tal de poder esdevenir, en un futur, una ciutadana independent, responsable i que podés valer-me per mi mateixa. A partir d’aquests, he anat modelant els meus interessos i el que volia ser quan fos gran. Tot això m’ha portat a treballar estius, caps de setmana i algun dia laborable per poder satisfer els meus luxes a mesura que m’he anat fent responsable i conscient que per a ells jo començava a ser un gran pes econòmic.

La meva opinió és que tots aquells que en algun moment han perdut de vista el que un dia van ser els seus principis ara són els anomenats “ni-ni”.

No tinc coneixement del que cada família fa i diu a casa seva però una cosa la tinc molt clara i és que jo com a estudiant universitària i treballadora no vull fregar els plats bruts dels que no ho són, no vull que el govern intenti solucionar aquests problema contribuint econòmicament en oferir-los formació i feina quan ni jo, que m’he estat esforçant per ser on sóc, no en tinc ni una de digna. És evident que hi ha un problema, i no sóc ningú per criticar-los ja que jo també hagués pogut ser una d’ells, però les maneres i les solucions que s’estan portant a terme trobo que no són les adequades.

Si estigués parlant de nois i noies que tenen problemes econòmics familiars greus la cosa canviaria radicalment però no és així. Surten tan o més del que surto jo, es poden permetre tot el que la butxaca dels pares els ho permet i és per aquest senzill motiu que la solució no és criticar l’ensenyament que reben en una escola o institut (sempre parlant en aquest cas), ni les drogues, ni l’escassa feina sinó l’educació, que em dóna la sensació que s’ha perdut. No deixem en mans d’un altre el que hem de fer nosaltres mateixos.

La cultura s’ha de tenir en compte. No hem d’oblidar el fet de ser d’on som i hem d’intentar solucionar els problemes que tenim en base a aquesta premissa i no reflectir-nos en societats amb les quals no tenim res en comú.

MECANISMES DE DEFENSA

Pràctica IV

Tània Sallés, Alba Vázquez,  Laia Vidal

INTRODUCCIÓ

Els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l'EGO per tal de preservar l'equilibri psíquic i prevenir l'ansietat quan apareix una situació adversa.

Per explicar d'on prové aquesta teoria, ens hem de centrar primer en una breu biografia de Sigmund Freud i en els seus estudis. 

Sigmund Freud

Sigmund Freud (1856-1939) va ser un neuròleg austríac que va començar a interessar-se en la hipnosi, un estat mental que condueix al subjecte a un estat de consciència alterada i que la posava en pràctica Charcot (1825-1893), i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals de l'època on hi predominava el síndrome de la histèria en dones. Va acudir a dues escoles franceses anomenades la Salpêtrière i Nancy  i allà va quedar fascinat en veure dones que no podien caminar o veure i durant la hipnosi sí.

A partir d'aquestes observacions va dividir a la persona en dues:

                    CONSCIENT   //   INCONSCIENT  (iceberg)

pre-conscient

El conscient el va definir com tot allò que com a subjectes percebem, sentim i observem, és a dir, és la facultat de saber que existim (1/7 part de l'iceberg), en canvi, l'inconscient és una de les parts del JO que, segons la psicoanàlisi, constitueixen el conjunt del psiquisme humà. Inclou tots els pensaments ocults, els desitjos reprimits i els condicionants que guien l'acció del subjecte sense que aquest els pugui controlar (6/7 part de l'iceberg).

La cura psicoanalítica es basa en la presa de consciència d'allò que tenim a l'inconscient i un dels mètodes que utilitzava, doncs, era la hipnosi.

Relacionat amb la divisió de la persona, la psicoanàlisis deia que el traspàs de records de l'inconscient al conscient s'anomena sensació de catarsi. La catarsi, provocada per un estímul extern com és la hipnosi, és la sensació d'alliberament d'algun record que ens provocava dolor o negativitat i que al passar al conscient aquest desapareix. Freud al 1899 va publicar, després d'estudiar la hipnosi i al veure que quan ell l'utilitzava no funcionava tan eficaçment com Charcot, La interpretació dels somnis, on va veure que a través de la narració conscient d'un somni pertanyent a un subjecte el resultat era el mateix que el de la hipnosi.

Tal i com deia en un principi, els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l'EGO, però, d'on prové el terme EGO?

Freud va dividir la ment en tres parts anomenades els models estructurals de Sigmund Freud: l'ID, l'EGO i el SUPEREGO. 

0 anys

ID (egoïsta innat)

Opera a partir del principi del plaer:

-desitjos

-impulsos

-funcionament autonòmic

2anys

EGO (egoïsta)

Opera quan ho pot fer. Es comença a construir una identitat dins la personalitat de cadascú a partir del que era abans (ID).

Opera a partir del principi de realitat. Psicodinàmica = recerca de plaer i limitacions de la realitat.

3anys

SUPEREGO (dimensió social, consciència moral)

Les persones que tenen el SUPEREGO arribaran a ser sociables ja que tindran en compte els altres.

Anna Freud

Anna Freud (1895-1982), la filla de Sigmund Freud l'any 1966 va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa que l'EGO empra a favor de la persona:

REPRESSIÓ

Freud el considerava el mecanisme de defensa més important. Manté els impulsos inacceptables de l'ID fora de consciència. Elimina els sentiments de dolor o ansietat però també suposa un desgast considerable ja que cal emprar una gran quantitat d'energia per reprimir els esdeveniments.

NEGACIÓ

És un mecanisme relativament simple que consisteix en negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador va tenir lloc. Igual que la repressió, la negació amaga els sentiments reals de la persona.

Exemple: negar la mort d'algú.

PROJECCIÓ

És el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d'ocultar-se'ls a si mateix.

Els subjecte considera als altres hostils quan en realitat és ell mateix qui sent odi o rebuig.

RACIONALITZACIÓ

La persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

Exemple: l'alumne que atribueix el suspens a una errada del professor.

INTEL·LECTUALITZACIÓ

Aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

Exemple: -Per què m'he enamorat? El subjecte s'explica a ell mateix el per què però no ho SENT.

FORMACIÓ REACTIVA

Una forma de protegir-se contra l'alliberament d'un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

REGRESSIÓ

Quan la persona s'enfronta a un conflicte retrocedint en el temps i tornant a èpoques més satisfactòries on se sentia més protegit i adoptant un comportament més immadur.

Per eradicar o reconduir els mecanismes de defensa cap a un impuls positiu, s'utilitzen els mecanismes de desplaçament. Aquests consisteixen en canviar l'objectiu d'un impuls, donat que així es redueix l'ansietat.

De mecanismes de desplaçament i lligat amb la pràctica següent, tenim la SUBLIMACIÓ que és el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable. Una forma de canalització.

PRÀCTICA

Aquesta pràctica consisteix en sublimar els 7 pecats capitals perquè tinguin unes sortides constructives.

-Ira (enfado)

-Luxúria (desig sexual)

-Gula (desig de gana)

-Peresa (haver de reposar)

-Supèrbia (excessiva autoestima)

-Enveja (afany de)

-Avarícia (acumulació de)

IRA

Uns amics no m'han trucat per sortir, estic molt enfadada i canalitzo l'ira estudiant o passant apunts en comptes d'estar a casa sense fer res i només pensant en aquest fet.

LUXÚRIA

Sortint de nit en una discoteca veig a un noi que m'atrau sexualment però jo ja tinc xicot. En comptes de complir el meu desig sexual amb ell, el canalitzo amb el meu xicot.

GULA

Arribo a casa tornant del gimnàs i em ve molt de gust menjar alguna cosa. Tot i que voldria menjar xocolata agafo una peça de fruita.

PERESA

He dormit poc i estic cansada. L'endemà tinc un examen i malgrat ja he estudiat vull repassar. En comptes de passar tota la tarda dormint, decideixo primer repassar una estona i després aprofitar per dormir.

SUPÈRBIA

Estic eufòrica perquè he aprovat un examen amb molt bona nota mentre que la majoria de la classe ha suspès. En comptes de fer-me notar i presumir sobre la meva nota, aprofito per dir-li als que han suspès que els donaré un cop de mà al pròxim.

ENVEJA

Tinc enveja de la personalitat del xicot d'una amiga malgrat jo ja tinc xicot. Constantment els estic comparant i en comptes de retreure-li al meu xicot el que no té em fixo en el que sí que té i m'agrada.

AVARÍCIA

Vergonya

Els meus pares ens han regalat a mi i a ma germana un abric perquè el compartim aquest hivern. Jo ja en tinc un però m'agrada més el que ens han regalat. En comptes d'estar enfadada amb els meus perquè he de compartir l'abric, li deixo a ma germana que ella no en té cap i li demano quan ella pugui deixar-me'l.

VERGONYA

Un amic m'ha convidat a veure un partit de bàsquet on juga. M'assec amb la seva colla morta de vergonya perquè no els conec. En comptes de quedar-me durant tot el partit callada, aprofito per cridar i animar al meu amic.

REFLEXIÓ

En aquesta pràctica sobre els mecanismes de defensa considero, així com ho vaig fer amb les distorsions cognitives, que qualsevol persona és susceptible a emprar un mecanisme de defensa. En aquesta pràctica hem posat exemples "comuns" i "possibles" on es pot reconduir un mecanisme de defensa positivitzant el dolor o angoixa que ens provoca un esdeveniment.
Tot i així, existeixen infinites situacions, molt més doloroses que les que nosaltres hem exemplificat, que condueixen a utilitzar un mecanisme de defensa per minimitzar l'ansietat i que al subjecte li és difícil de reconèixer com a tal.


D'altra banda, existeix la possibilitat que a través de l'evolució i construcció de la identitat de l'EGO hi hagi hagut un esdeveniment prou considerable per al subjecte que li hagi desencadenat un trastorn en la percepció i reacció de qualsevol esdeveniment, és a dir, una patologia emocional. I doncs, en aquest cas, estaríem parlant de la fixació d'un record dolorós que ha desencadenat aquesta patologia? Si realment fós així, Freud no dubtaria en utilitzar la psicoanàlisi i així, provocar la catarsi i, aparentment, problema resolt. Superar el dolor i ansietat  i acceptar l'esdeveniment. Però en la realitat que avui dia tenim, no és tan fàcil. Segurament aquesta patologia sí que té un origen i l'acceptació d'aquest per part del pacient és fonamental però després d'aquest fet queda a tractar la manera en com el subjecte ha d'afrontar les possibles situacions negatives, siguin quotidianes o puntuals, que se li presentin.


En definitiva, tots ens construïm seguint certs esdeveniments que han aparegut al llarg de la nostra vida, o dit d'altra manera, de l'experiència, i de nosaltres depèn crear la nostra pròpia intel·ligència emocional.

"En el dolor hay tanta sabiduría como en el placer: ambas son las dos grandes fuerzas conservadoras de la especie." 

Friedrich Wilhelm Nietzsche

DISTORSIONS COGNITIVES

Pràctica III

Alba Vázquez, Laia Vidal

INTRODUCCIÓ

Les distorsions cognitives són un error en el processament de la informació de la conducta que provoquen alteracions en el pensament crític i pertanyen a un corrent filosòfic/psicològic anomenat cognitivisme (1950/60).

El cognitivisme defensa que la ment pot ser estudiada segons la manifestació del conjunt d'estats de l'individu, és a dir, la psicologia passa de ser una ciència que estudia la conducta observable a la conducta en general (cognició, emocions, processos mentals, decisions, etc.). Aquest corrent va crear un esquema cognitiu per definir el procés mental que ens condueix a una conseqüència:

Esdeveniment cognitiu: ESTÍMUL

(ex. El meu xicot m’ha deixat)

Pensament i creences: ORGANISME

Conseqüencies emocionals i conductuals:

(ex. Em sento trista.) RESPOSTA

(ex. Bec alcohol més del compte) CONSEQÜÈNCIA 

Les distorsions cognitives desencadenen un paper predominant en la psicopatologia a l'hora de produir una pertorbació emocional. La primer llista que enumerava certs tipus de distorsions cognitives la va crear Albert Ellis i posteriorment va ser ampliada per Aaron Temkin Beck, malgrat anteriorment altres autors com Karen Horney (influència directa d'Ellis) havien identificat alguns dels fenòmens implicats en aquests. 

Albert Ellis

Albert Ellis va trencar totalment amb la psicoanàlisis i va crear una nova teràpia anomenada TRE (Teràpia Racional Emotiva) caracteritzada per ser una psicoteràpia més activa i directa que tenia com a requisit que el terapeuta ajudés al pacient a entendre que la seva manera de pensar en algunes creences eren les que li creaven dolors emocionals.

Aaron T. Beck

Aaron T. Beck, d'altra banda, va crear la TC (Teràpia Cognitiva) a partir dels estudis que va fer amb persones que patien depressió. Va veure que en aquestes hi predominaven els pensaments negatius. Va començar a ajudar als seus pacients a identificar i avaluar aquests pensaments i va trobar que fent això, els pacients eren capaços d'avaluar els pensaments d'una forma més realista, cosa que els conduïa a que se sentissin millor i es comportessin d'una manera més funcional.

Els diferents tipus de distorsions cognitives són:

1. Generalització excessiva

2. Abstracció selectiva

3. Polarització o pensament "tot o res"

4. Desqualificació d'allò positiu

5. Lectura del pensament

6. Endevinar el futur

7. Magnificació i minimització

8. Raonament emocional

9. Etiquetar erròniament

10. Autoinculpació

11. Personalització

12. Imperatiu categòric

La funció del psicòleg o terapeuta, doncs, és la de fer reconduir els pensaments dels pacients per tal de minimitzar la negativitat d'aquests.

PRÀCTICA

Aquesta pràctica consisteix en posar dos exemples de cada distorsió cognitiva.

1. Generalització excessiva:

-Un noi suspèn un examen i creu que no aprovarà l'assignatura en tot el curs.

-Un noi en una competició d'esquí fa un error i creu que no serveix per a aquest esport.

2. Abstracció selectiva

-Una noia s'enfada amb el seu xicot perquè no vol anar a un lloc que a ella no li agrada sense tenir en compte les vegades que han anat als llocs que li agraden a ella i a ell no.

-A una noia la renyen els seus pares perquè ha arribat tard a un sopar familiar i tot i saber que tenia aquest compromís s'enfada molt.

3. Polarització

-Un noi creu que tothom parla malament d'ell i el critiquen.

-Un noi creu que no té a ningú al seu costat per donar-li suport quan tingui un problema.

4. Desqualificació d'allò positiu

-A una noia la felicita el seu professor perquè ha fet una pràctica fantàstica i ella pensa que ha sigut només sort.

-Un equip de futbol guanya un partit i un dels seus jugadors creu que ho podrien haver fet per molts més gols.

5. Lectura del pensament

-Un noi i una noia fa molt temps que estan junts i ella dóna per suposat que el seu xicot n'està fart de la relació i se'n vol anar amb una altra.

-L'amiga d'una noia està enfadada i ella creu que ho està perquè s'ha discutit amb el xicot i la bombardeja a preguntes sobre la seva relació.

6. Endevinar el futur

-Un noi surt amb els seus amics de festa (tot nois) i la seva xicota pensa que s'embolicarà amb una altra.

-Un noi té un germà acabat de néixer i creu que els seus pares ja mai més tornaran a estar pendent d'ell.

7. Magnificació i minimització

-Una noia pensa que les seves amigues són les millors del món i no la fallaran mai.

-Un noia noia creu que no té parella perquè tothom la veu lletja.

8. Raonament emocional

- Un noi està enfadat i pensa que tothom ho està amb ell.

-Un noi està trist i creu que tothom l'evita.

9. Etiquetar erròniament

-Un noi veu a una noia embolicar-se amb dos nois la mateixa nit i li posa l'etiqueta de "fàcil".

-Un noi està en una discoteca i un altre, sense voler, li dóna una empenta. Li posa l'etiqueta de "malalletat".

10. Autoinculpació

-Una noia veu a dues amigues seves enfadades entre elles i creu que ha estat per culpa seva (que ella les ha influït o els ha dit alguna cosa que les molestés).

-En una classe tots els alumnes criden i parlen mentre el professor està explicant. El company d'una noia li demana un dubte sobre la matèria i mentre ella li resol el professor renya a tota la classe. La noia creu que ha estat culpa seva.

11. Personalització

-Dos nois queden una tarda per estudiar junts l'examen que tenen l'endemà. Un d'ells se'n ensurt amb la matèria i li agrada però no ha estudiat gens i l'altre ha estudiat molt però vol posar algunes idees en comú. A l'hora de rebre la nota de l'examen el noi que havia estudiat molt aprova amb molt bona nota i el que no havia estudiat tant creu que ha estat gràcies a la seva ajuda que ha tret tant bona nota.

-En un partit de bàsquet on es decideixen els últims 2 punts decisius per guanyar, una jugadora li passa la pilota a una altra i aquesta l'encerta dins la cistella guanyant així el partit. Tot i que la posició de la primera jugadora no era d'allò més favorable perquè l'altra encertés, ella creu que ha estat gràcies a ella que han guanyat i que l'altra ha encertat.

12. Imperatiu categòric

-Una noia està treballant per a una empresa amb un contracte laboral temporal. Sempre és la primera en arribar a la feina i la última en marxar. Tot i que sap que no li renovaran el contracte ja que l'empresa no té diners, ella creu que ha de treballar encara més perquè la tornin a contractar.

REFLEXIÓ
Des del meu punt de vista, crec que les distorsions cognitives habiten en tots nosaltres i de nosaltres depèn la capacitat per eradicar-les. Aquesta capacitat d'eliminar o reconstruir els nostres pensaments erronis és la que també suprimeix la possibilitat de patir una depressió, una baixa autoestima o un trastorn hipocondríac. A més a més, molts tipus de distorsions cognitives estan lligades entre elles com per exemple la lectura del pensament amb endevinar el futur ja que si una persona creu saber el que pensa una altra, també "sabrà" com aquesta podrà actuar.


Tota aquesta complexitat porta a qüestionar-me la dificultat per diferenciar nosaltres mateixos si el que pensem és el correcte o no, o dit d'altra manera, qui verifica els meus pensaments? I amb això, puc refiar-me de la meva ment?


Tots ens creiem el que pensem i si mai tenim un pensament exagerat o fora de lloc sabem classificar-lo com a tal però no sempre és fàcil distingir-lo. Certes situacions com per exemple, i és molt comú, veure a la nostra parella amb un altre noi/a ens conduirà a TOTS, plantejar-nos i fins i tot creure que no era la primera vegada. En escenes com aquesta, on els nostres sentiments es veuen en joc, són molt reclamades les distorsions cognitives.


D'altra banda i centrant-me en la reconstrucció cognitiva, penso en quin pot ser el mètode per reconduir cap a "bé" els pensaments d'una persona. Com ha de ser aquest canvi? Quin tipus d'exercicis fan falta per què el pacient s'adoni que el que pensa en un principi és erroni?
En definitiva hi ha una cosa bastant clara i és que tots som esclaus de la nostra pròpia ment.

"Los hombres olvidan siempre que la felicidad humana es una disposición de la mente y no una condición de las circunstancias."

John Locke

DESENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

Pràctica II

Anna Maria Casadellà, Ramon Ramírez, Laia Vidal

Història

A principis del segle XX apareixerà un corrent psicològic anomenat conductisme.

L'antecedent immediat d'aquest corrent va ser Ivan Petróvitx Pavlov (guanyador del premi Nobel de medicina i fisiologia l'any 1902 i conegut per la famosa investigació de la salivació dels gossos) que va formular la teoria del condicionament basada en la relació estímul-resposta. A partir d'aquesta relació alguns autors definiran la psicologia com una ciència que estudia la conducta observable. Dins aquests autors destaca John Broadus Watson que explicarà per primera vegada, entre d'altres, com es genera una fòbia a través de l'experiment amb El petit Albert. La seva deixeble, Mary Cover Jones, l'any 1924, afirma amb un altre experiment que la fòbia es pot eliminar. Aquest concepte, doncs, s'anomena desensibilització sistemàtica.

Pràctica

Aquesta pràctica ha consistit en construir 10 passos per tal d'eliminar la fòbia que té un nen als autobusos. La fòbia va aparèixer quan, mirant la televisió amb la seva àvia, va veure un accident d'un autobús ple d'avis amb morts.

Els 10 passos que nosaltres hem construït són que el nen dibuixi un autobús, per tal que com a psicòlegs sapiguem de quina manera ell veu els autobusos (1); muntar un puzle d'un autobús perquè vegi a través d'un joc que és "inofensiu" (2); veure dibuixos animats d'autobusos ja que així els introdueix en la seva vida quotidiana (3); mostrar-li en actes rutinaris com banyar-se, menjar, etc. autobusos de joguina (4); que el nen jugui en algun  parc acompanyat d'amics i el pare o la pare a prop d'alguna estació de busos (5); que el nen vagi a passejar amb l'àvia i vegi parades de bus amb gent que hi puja perquè s'adoni que és poc probable que els passi res (6); reconèixer un autobús per fora (tocar-lo) acompanyat del pare o la mare i l'àvia (7); pujar a un autobús acompanyat del pare o la mare i l'àvia però que aquest estigui buit i quiet (8); reconèixer un autobús per dins i per fora, sol, buit i quiet (9); i per acabar, fer una petita ruta amb autobús acompanyat del pare o la mare i l'àvia (10).

Informació addicional: Creiem que podria ser positiu que cada vegada que el nen faci un nou pas, fer-li dibuixar un autobús per veure quina és la seva posició entorn la visió que té dels autobusos i a partir d'aquí i de la seva evolució en els primers passos establir els intervals de temps dels següents. D'aquesta manera es podria fer un procediment gradual i progressiu i així, més eficaç.

Hem considerat, també, que la figura de l'àvia en aquest cas era fonamental ja que creiem que és per ella que el nen té fòbia als autobusos, el fet de relacionar la seva àvia amb l'accident de l'autobús ple d'avis.

Conclusió

El fet de fer aquesta pràctica porta a qüestionar-me amb quina facilitat les persones som propenses a patir alguna fòbia. En el món real hi ha un ampli ventall de fòbies com la xenofòbia (por als estrangers), agorafòbia (por als espais oberts) que dificulten la qualitat de vida. Per tractar una fòbia s'ha de trobar el focus d'aquesta i crec (com a principiant) que no ha de ser fàcil. 

Quan naixem, ho fem amb el sentiment de por arrelat a nosaltres i és a través de la nostra educació, cultura i experiència que escollim a què volem tenir-li por i què no (jo, per exemple, tinc por a que algú em robi però perquè per a mi això és negatiu i així ho veig dia a dia) però per a què una fòbia aflori en algú ha de viure una situació molt negativa, angoixant o estressant amb l'objecte fòbic. 

La fòbia no es podria definir com a por controlada, és una por extrema que causa irritabilitat i ansietat i provoca una relació de dependència ja que malmet la qualitat de vida amb la persona que la pateix.

L'angoixa, també és un estat que acompanya a la persona que pateix d'alguna fòbia i actua de manera irracional ja que condueix al subjecte a patir però aquest no sap el per què. 

Així, considero que la figura d'un bon psicòleg i d'una bona teràpia o tractament és imprescindible per fer front a una fòbia ja que depèn d'ells la millor qualitat de vida del pacient.

El miedo es mi compañero más fiel, jamás me ha engañado para irse con otro. Woody Allen

INTROSPECCIÓ

Pràctica I

La introspecció (del llatí instrospicere, observar interiorment) consisteix en parar atenció en la nostra pròpia ment o pensaments a través de la capacitat reflexiva o reflexió d'aquests.
Aquesta pràctica pretén donar-nos a conèixer el que hem pensat durant deu minuts i saber-ne extreure les pròpies conclusions.

Conclusió:

Reflexionar sobre el que ha viatjat dins la meva ment durant deu minuts no ha estat fàcil. Els meus pensaments eren fruit d'una sèrie de circumstàncies físiques i psíquiques en aquella estona. Per exemple: tenia son i com que n'era conscient no parava de visualitzar el meu llit però no tan sols pensava en imatges, a mesura que pensava en el llit jo mateixa m'estirava sobre la cadira i la son encara era més present, és a dir, el meu estat físic (la son) passava a ser psíquic (quan pensava en el llit) i seguidament obtenia una resposta física (estirar-me sobre la cadira). També he posat consciència en el fet de pensar en records. Escenificava mentalment fets que m'havien ocorregut en un passat.

Dins d'aquesta introspecció també he imaginat escenes estranyes que em conduien a sentir angoixa o por i en algunes, satisfacció.

La complexa constitució de la ment i les
ramificacions.

He observat que en un principi els meus pensaments es podien pertorbar amb facilitat sobretot amb el soroll, però a mesura que la meva concentració sobre ells creixia, ja no estava tant pendent de l'ambient. També és cert que al principi, parar atenció en els meus pensaments els convertia en desordenats i imaginava coses sense sentit però quan intentava concentrar-me en les imatges i en els records, poc a poc la seva coherència era cada vegada més clara.

Tot i així, la conclusió més nítida que he extret d'aquesta pràctica és que la ment no és un objecte finit ni perimetrat, sinó més aviat una entitat abstracte i fàcilment influenciable pel nostre entorn i sobretot per nosaltres mateixos.