La generació Ni-Ni

Un tema polèmic

Ni treballar ni estudiar s’ha convertit en els últims anys un tema de debat entorn els joves d’aquesta última fornada; una generació al cim de la cúspide econòmica que ha decidit trencar amb la costum espanyola del “treballar per sobreviure” al “viure per no fer res”.

Sóc una noia de divuit anys, catalana, frustrada per els que comparteixen les mateixes característiques que jo com és el fet de provenir d’una família de classe mitja, treballadora, vivint en una casa de lloguer o amb una hipoteca, amb esforços per arribar a finals de mes però podent-me permetre sortir els caps de setmana però que la única diferència entre ells i jo és que jo he decidit treballar i estudiar i ells no. I doncs, quins són els orígens i conseqüències que comporta aquesta diferència?

No m’agradaria rebre mal interpretacions d’aquest escrit, perquè senzillament ho faig en base al que veig i penso.

Des que era un mamelló els meus pares van saber inculcar-me uns principis per tal de poder esdevenir, en un futur, una ciutadana independent, responsable i que podés valer-me per mi mateixa. A partir d’aquests, he anat modelant els meus interessos i el que volia ser quan fos gran. Tot això m’ha portat a treballar estius, caps de setmana i algun dia laborable per poder satisfer els meus luxes a mesura que m’he anat fent responsable i conscient que per a ells jo començava a ser un gran pes econòmic.

La meva opinió és que tots aquells que en algun moment han perdut de vista el que un dia van ser els seus principis ara són els anomenats “ni-ni”.

No tinc coneixement del que cada família fa i diu a casa seva però una cosa la tinc molt clara i és que jo com a estudiant universitària i treballadora no vull fregar els plats bruts dels que no ho són, no vull que el govern intenti solucionar aquests problema contribuint econòmicament en oferir-los formació i feina quan ni jo, que m’he estat esforçant per ser on sóc, no en tinc ni una de digna. És evident que hi ha un problema, i no sóc ningú per criticar-los ja que jo també hagués pogut ser una d’ells, però les maneres i les solucions que s’estan portant a terme trobo que no són les adequades.

Si estigués parlant de nois i noies que tenen problemes econòmics familiars greus la cosa canviaria radicalment però no és així. Surten tan o més del que surto jo, es poden permetre tot el que la butxaca dels pares els ho permet i és per aquest senzill motiu que la solució no és criticar l’ensenyament que reben en una escola o institut (sempre parlant en aquest cas), ni les drogues, ni l’escassa feina sinó l’educació, que em dóna la sensació que s’ha perdut. No deixem en mans d’un altre el que hem de fer nosaltres mateixos.

La cultura s’ha de tenir en compte. No hem d’oblidar el fet de ser d’on som i hem d’intentar solucionar els problemes que tenim en base a aquesta premissa i no reflectir-nos en societats amb les quals no tenim res en comú.

MECANISMES DE DEFENSA

Pràctica IV

Tània Sallés, Alba Vázquez,  Laia Vidal

INTRODUCCIÓ

Els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l'EGO per tal de preservar l'equilibri psíquic i prevenir l'ansietat quan apareix una situació adversa.

Per explicar d'on prové aquesta teoria, ens hem de centrar primer en una breu biografia de Sigmund Freud i en els seus estudis. 

Sigmund Freud

Sigmund Freud (1856-1939) va ser un neuròleg austríac que va començar a interessar-se en la hipnosi, un estat mental que condueix al subjecte a un estat de consciència alterada i que la posava en pràctica Charcot (1825-1893), i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals de l'època on hi predominava el síndrome de la histèria en dones. Va acudir a dues escoles franceses anomenades la Salpêtrière i Nancy  i allà va quedar fascinat en veure dones que no podien caminar o veure i durant la hipnosi sí.

A partir d'aquestes observacions va dividir a la persona en dues:

                    CONSCIENT   //   INCONSCIENT  (iceberg)

pre-conscient

El conscient el va definir com tot allò que com a subjectes percebem, sentim i observem, és a dir, és la facultat de saber que existim (1/7 part de l'iceberg), en canvi, l'inconscient és una de les parts del JO que, segons la psicoanàlisi, constitueixen el conjunt del psiquisme humà. Inclou tots els pensaments ocults, els desitjos reprimits i els condicionants que guien l'acció del subjecte sense que aquest els pugui controlar (6/7 part de l'iceberg).

La cura psicoanalítica es basa en la presa de consciència d'allò que tenim a l'inconscient i un dels mètodes que utilitzava, doncs, era la hipnosi.

Relacionat amb la divisió de la persona, la psicoanàlisis deia que el traspàs de records de l'inconscient al conscient s'anomena sensació de catarsi. La catarsi, provocada per un estímul extern com és la hipnosi, és la sensació d'alliberament d'algun record que ens provocava dolor o negativitat i que al passar al conscient aquest desapareix. Freud al 1899 va publicar, després d'estudiar la hipnosi i al veure que quan ell l'utilitzava no funcionava tan eficaçment com Charcot, La interpretació dels somnis, on va veure que a través de la narració conscient d'un somni pertanyent a un subjecte el resultat era el mateix que el de la hipnosi.

Tal i com deia en un principi, els mecanismes de defensa són dispositius interns que desenvolupa l'EGO, però, d'on prové el terme EGO?

Freud va dividir la ment en tres parts anomenades els models estructurals de Sigmund Freud: l'ID, l'EGO i el SUPEREGO. 

0 anys

ID (egoïsta innat)

Opera a partir del principi del plaer:

-desitjos

-impulsos

-funcionament autonòmic

2anys

EGO (egoïsta)

Opera quan ho pot fer. Es comença a construir una identitat dins la personalitat de cadascú a partir del que era abans (ID).

Opera a partir del principi de realitat. Psicodinàmica = recerca de plaer i limitacions de la realitat.

3anys

SUPEREGO (dimensió social, consciència moral)

Les persones que tenen el SUPEREGO arribaran a ser sociables ja que tindran en compte els altres.

Anna Freud

Anna Freud (1895-1982), la filla de Sigmund Freud l'any 1966 va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa que l'EGO empra a favor de la persona:

REPRESSIÓ

Freud el considerava el mecanisme de defensa més important. Manté els impulsos inacceptables de l'ID fora de consciència. Elimina els sentiments de dolor o ansietat però també suposa un desgast considerable ja que cal emprar una gran quantitat d'energia per reprimir els esdeveniments.

NEGACIÓ

És un mecanisme relativament simple que consisteix en negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador va tenir lloc. Igual que la repressió, la negació amaga els sentiments reals de la persona.

Exemple: negar la mort d'algú.

PROJECCIÓ

És el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d'ocultar-se'ls a si mateix.

Els subjecte considera als altres hostils quan en realitat és ell mateix qui sent odi o rebuig.

RACIONALITZACIÓ

La persona redueix l'ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

Exemple: l'alumne que atribueix el suspens a una errada del professor.

INTEL·LECTUALITZACIÓ

Aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

Exemple: -Per què m'he enamorat? El subjecte s'explica a ell mateix el per què però no ho SENT.

FORMACIÓ REACTIVA

Una forma de protegir-se contra l'alliberament d'un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

REGRESSIÓ

Quan la persona s'enfronta a un conflicte retrocedint en el temps i tornant a èpoques més satisfactòries on se sentia més protegit i adoptant un comportament més immadur.

Per eradicar o reconduir els mecanismes de defensa cap a un impuls positiu, s'utilitzen els mecanismes de desplaçament. Aquests consisteixen en canviar l'objectiu d'un impuls, donat que així es redueix l'ansietat.

De mecanismes de desplaçament i lligat amb la pràctica següent, tenim la SUBLIMACIÓ que és el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable. Una forma de canalització.

PRÀCTICA

Aquesta pràctica consisteix en sublimar els 7 pecats capitals perquè tinguin unes sortides constructives.

-Ira (enfado)

-Luxúria (desig sexual)

-Gula (desig de gana)

-Peresa (haver de reposar)

-Supèrbia (excessiva autoestima)

-Enveja (afany de)

-Avarícia (acumulació de)

IRA

Uns amics no m'han trucat per sortir, estic molt enfadada i canalitzo l'ira estudiant o passant apunts en comptes d'estar a casa sense fer res i només pensant en aquest fet.

LUXÚRIA

Sortint de nit en una discoteca veig a un noi que m'atrau sexualment però jo ja tinc xicot. En comptes de complir el meu desig sexual amb ell, el canalitzo amb el meu xicot.

GULA

Arribo a casa tornant del gimnàs i em ve molt de gust menjar alguna cosa. Tot i que voldria menjar xocolata agafo una peça de fruita.

PERESA

He dormit poc i estic cansada. L'endemà tinc un examen i malgrat ja he estudiat vull repassar. En comptes de passar tota la tarda dormint, decideixo primer repassar una estona i després aprofitar per dormir.

SUPÈRBIA

Estic eufòrica perquè he aprovat un examen amb molt bona nota mentre que la majoria de la classe ha suspès. En comptes de fer-me notar i presumir sobre la meva nota, aprofito per dir-li als que han suspès que els donaré un cop de mà al pròxim.

ENVEJA

Tinc enveja de la personalitat del xicot d'una amiga malgrat jo ja tinc xicot. Constantment els estic comparant i en comptes de retreure-li al meu xicot el que no té em fixo en el que sí que té i m'agrada.

AVARÍCIA

Vergonya

Els meus pares ens han regalat a mi i a ma germana un abric perquè el compartim aquest hivern. Jo ja en tinc un però m'agrada més el que ens han regalat. En comptes d'estar enfadada amb els meus perquè he de compartir l'abric, li deixo a ma germana que ella no en té cap i li demano quan ella pugui deixar-me'l.

VERGONYA

Un amic m'ha convidat a veure un partit de bàsquet on juga. M'assec amb la seva colla morta de vergonya perquè no els conec. En comptes de quedar-me durant tot el partit callada, aprofito per cridar i animar al meu amic.

REFLEXIÓ

En aquesta pràctica sobre els mecanismes de defensa considero, així com ho vaig fer amb les distorsions cognitives, que qualsevol persona és susceptible a emprar un mecanisme de defensa. En aquesta pràctica hem posat exemples "comuns" i "possibles" on es pot reconduir un mecanisme de defensa positivitzant el dolor o angoixa que ens provoca un esdeveniment.
Tot i així, existeixen infinites situacions, molt més doloroses que les que nosaltres hem exemplificat, que condueixen a utilitzar un mecanisme de defensa per minimitzar l'ansietat i que al subjecte li és difícil de reconèixer com a tal.


D'altra banda, existeix la possibilitat que a través de l'evolució i construcció de la identitat de l'EGO hi hagi hagut un esdeveniment prou considerable per al subjecte que li hagi desencadenat un trastorn en la percepció i reacció de qualsevol esdeveniment, és a dir, una patologia emocional. I doncs, en aquest cas, estaríem parlant de la fixació d'un record dolorós que ha desencadenat aquesta patologia? Si realment fós així, Freud no dubtaria en utilitzar la psicoanàlisi i així, provocar la catarsi i, aparentment, problema resolt. Superar el dolor i ansietat  i acceptar l'esdeveniment. Però en la realitat que avui dia tenim, no és tan fàcil. Segurament aquesta patologia sí que té un origen i l'acceptació d'aquest per part del pacient és fonamental però després d'aquest fet queda a tractar la manera en com el subjecte ha d'afrontar les possibles situacions negatives, siguin quotidianes o puntuals, que se li presentin.


En definitiva, tots ens construïm seguint certs esdeveniments que han aparegut al llarg de la nostra vida, o dit d'altra manera, de l'experiència, i de nosaltres depèn crear la nostra pròpia intel·ligència emocional.

"En el dolor hay tanta sabiduría como en el placer: ambas son las dos grandes fuerzas conservadoras de la especie." 

Friedrich Wilhelm Nietzsche